Entrevista al músic Sebastià Burguera

Avui ens trobam amb Sebastià Burguera, músic professional, Santanyiner resident a Barcelona.

Què és el que et va cridar del món de la música per dedicar-li la teva carrera? Hi va haver un punt a la teva vida que et marqués especialment?

Inicialment suposo que el que em va cridar va ser el que a molts altres. L’aventura, el descobrir una cosa nova, compartir-ho amb els millors amics, les ganes d’aprendre i tot el “glamour” de les bandes que jo idolatrava. I per suposat el fet de que em sentia fantàsticament bé fent música. Tant si m’havia d’aprendre un repertori de temes nous, com si havia d’anar a assajar a Alcúdia, no m’importava perquè disfrutava tot el procés.

I un punt que em marqués, el fet de descobrir el grup Nirvana als 13 anys (que avui mateix escoltava a l’mp3) de la mà d’en Llorenç Garrit va ser sens dubte un dels primers detonants.

Quants anys fa que et dediques a la música?

Que m’hi dedico professionalment deu fer uns 12 anys. Tot d’una que vaig veure que a l’estiu podia fer un petit sou tocant en comptes de fent de cambrer ja m’hi vaig dedicar. Encara que realment no m’ho vaig començar a prendre com una feina fins més endavant, després de deixar la carrera de filologia anglesa i apostar de debò per el que realment m’agradava.

Com és la teva experiència tocant en diverses bandes, tens alguna anècdota que puguis contar?

Sempre he tocat amb vàries bandes a la vegada. En aquest món no et queda més remei que estar pluriempleat per tal de tenir el màxim de bolos possibles. A més a més, es fa molt més divertit i entretingut ja que vas variant tant de repertori com de companys de banda. Sortosament, en tots els projectes en els que he estat he passat molt de gust i ens hem duït molt bé. És bàsic tenir una agenda clara i organitzada.

Anècdotes mil! Durant la gira que vàrem fer amb els Black Beards presentant el primer disc, vàrem passar una nit a València a una tal “Pensión Castellano”. Sa madona, que fumava puros a sa camilla i tenia un moix que nomia Pascual, ens va tirar les claus per la finestra per poder entrar. A en Pere Joan li va tocar una habitació per ell tot sol, però no va poder dormir perquè el veïnat no deixava de resar compulsivament. Els llits estaven plens de pèls i no vàrem gosar donar-nos una dutxa de com estava el bany. Totalment surrealista!

Que en trobes de la situació actual del món de l’art i en concret del de la música?

Crec que hi ha gent que fa coses molt interessants i innovadores. La gent segueix tenint il·lusió i passió per les seves creacions. Però es fa difícil tirar endavant un projecte original. En el món de la música, inclús fent un projecte dins dels cànons comercials, hi has d’invertir molt de temps, esforç i doblers. I així i tot, ningú et pot assegurar que tinguis èxit. Sumat a la pirateria i a la immensa oferta que hi ha fa que sigui un món del tot incert.

La cultura del “tot gratuït” tampoc ajuda. El fet que es cobrin 4 o 5 euros d’entrada en algun local perquè hi ha música en directe ja fa tirar la gent enrere, quan en molts altres llocs del món es considera totalment normal i lògic. Crec que en aquest aspecte falta “educar” molt més al consumidor.

Quin és el teu objectiu com a music?

Pot sonar a tòpic, però el meu objectiu és seguir millorant, aprenent i gaudint del que faig.

Ara mateix tens més d’un grup en marxa, ens pots fer una breu pinzellada de cada un?

Com he dit abans, estic pluriempleat. Així i tot, m’agradaria destacar dos projectes. Un es diu “Indigos”. Feim música folk-rock americana. Senzilla i amb molt bon gust. Fa poc vam fer la presentació del disc a l’Ateneu de Cerdanyola i per juny ho farem a la sala Luz de Gas a Barcelona. I l’altre és el meu projecte personal “Sloppy Beats”, amb el qual feim música instrumental improvitzada (entre el jazz i el funk). Just hem gravat el disc i esper poder presentar-lo aquest estiu per Mallorca. I si tot va bé al teatre de Santanyí.