JULIEN MEUNIÉ L’ART DE DESAFIAR LA FINITUD J. Jesús Camargo

JULIEN MEUNIÉ L’ART DE DESAFIAR LA FINITUD

J. Jesús Camargo

En una tardor que s’endinsa en un hivern que convida a tornar a casa

Aquest esdeveniment és tant únic com efímer. Irrepetible. Tant bell com indeleble, que neix per ser gaudit, per desaparèixer alhora. Un retorn a la poesia pictòrica de Julien Meunié, per tornar a sentir a través de la seva mirada el goig de ser l’instant, de retrobar-nos a nosaltres mateixos mitjançant la seva empremta, del dolor en la pell dels llenços, del paper, que es fa textura, es fa somni, miracle que esclata en immortals colors, i amb fidelitat a la vida, transcendint-la a la vegada.

Un esdeveniment únic i que és possible i necessari per al batec de l’essència que Julien va esculpir en les parets dels cors de les seves ànimes estimades, de les mirades femenines de la seva vida. Perquè la seva obra també són els colors i els ulls, els somriures i els gestos de qui més va estimar.

Julien va desafiar la finitud amb la seva sensibilitat per patir i gaudir de la realitat dels sentiments, dels instants compartits, amb la seva manera autèntica de copsar la bellesa, llur existència no es va esvair amb el trist final del seu batec.

Des del temps en què pintava l’ànima d’un riu, colors d’aigua i amor. Des del que representava cada color, cada gota de llum, al temps en què pintava un instant, quiet, efímer, i explosiu, un paisatge que més que mirar-lo, com l’amor, el sentia, i que dansava entre restes d’herba de la vorera del desig, que esdevenia eternament suggerit, perquè amagava part del seu ésser, que es perllonga, es teixeix, i desembocava fins a ser acariciat en cada cor dels ulls que més va estimar.

Na Susan, que té cura del record de l’home, i de l’obra del creador, i és el cor que cerca, amb un pinzell sense colors i una paciència de segles, en la terra que va acollir el seu amor compartit i el seu vertader naixement, els vestigis de la història, del paradís on establiren el seu naixement compartit, l’illa nàufraga del mediterrani es desfà entre els seus dits en infinites històries.

En el cor de n’Adriana es teixeix un fil de nit i primaveres que batec a batec, cicatritza i va cosint els esqueixos del dolor que esdevenen bellesa a través dels seus dits, en forma de mirades, cors de flors, tela, vellut, botons...En el cor de na Gabriela la poesia es fa llum i esclata en colors que se cerquen i es retroben en els petits records, en un somriure que es fa obra d’art, atzar. I en les subtils parets del cor de na Melina batega al ritme de la dansa eterna que un dia va néixer de la seva pell, dels seus silencis elegants, que s’esqueixen amb la paraula dolça, la mirada neta. Perquè Julien s’esmicola entre els gestos, els somriures, i l’art que esclata entre els dits de les ànimes que més va estimà, i es dissol en colors que es retroben, en fils de nit i ritmes de sol i mar.

Així, en Julien esclata, neix, viu i reviu, en cada pinzellada, en cada fil, en cada mirada, en cada ritme ocult que s’amaguen darrera els somriures i les llàgrimes de qui més el varen estimar. Julien va regalant els seus dits que cerquen la cadència del so que embarga, que exalta l’emoció de sentir-se vives. I elles posen el cor que batega al ritme de la seva mirada entre els nostres dits, per il·luminar l’obra de Julien d’una nova llum mai pressentida, per il·luminar el món, i les nostres vides.

El silenci es resol amb una paraula convulsa, convençuda, miracle del temps que paraula, si no un goig de vigília eterna, de l’enyorament que il·lumina la boira fosca dels dies, i el cant de la bellesa més senzilla esdevé un instant al ventre del temps, que ens salva de la buidor, del dolor al pit que xopa els ulls quan els ulls de qui més estimes s’apaguen per encendre els records i la veritat. S'esqueixa en una llum eterna, i obri camins a la incertesa, que es dorm en cada batec del sentit ple de tot plegat... Cada obra del seu etern estil tardà, com deia Adorno, un silenci blanc, que acull el darrer gest que desafia el temps finit i a la mort freda, incompresa, ...i ja no serà mai l’última

Perquè només aquells que com Julien fan de la seva vida una dansa de foc captiu i etern de somnis, un gest, una paraula, un vers de pinzell, i una taca subtil, teixint l’últim mot mut que desafia al temps, aconsegueixen que la mort mai s’atreveixi a tenir l’última paraula, cosint una bellesa indeleble que oscil·la naixent i morint alhora, i viatja entre les ànimes de qui més va estimar i entre els ulls dels qui tenim el privilegi, avui i sempre, de retornar a la seva mirada feta color.

Els últims batecs són silencis dels ulls, rosseguen el dolor que esdevé bellesa, arribant al punt final en què es miren i es confonen la vida i la mort, el color i el buit, el silenci i la paraula, el somriure i la llàgrima, somiar i viure s’esmicolen en miralls petits plens de veritat.

En l’instant precís de la decadència del cos s’il·lumina la veritat de l’esperit, la puresa de l’entramat de la història, del mestissatge, on un calfred commou la pell, el pit, el temps...

Les últimes obres com llàgrimes en silenci dels ulls, que no volen deixar de ser mirada ni reflex de la vida, una vida que el feria, l’entravessava i ell la feia dansa com a pols vibràtil entre el temps i el ritme, entre la melodia i el poema, la pinzellada i el silenci.

Llàgrimes i fissures, reconciliació i serenor. Són com una tardor que s’endinsa en un hivern que convida a tornar a casa. Un nou llenguatge per expressar senzillament l’absolut de tot el que es perd, però també de tot el tresor viscut.

L’estil tardà de Julien recorda la finitud en cada vers plàstic, per transcendir-lo, com «incendis que prenen entre extrems», com proclamava Adorno. Una consciència plena de l’absolut que s’amaga darrere un gest, una carícia de qui més estimes, un buf de veritat de bell dolor suau als ulls. Cos efímer que s’enfronta al ser que persegueix l’eternitat en cada taca, en cada subtil vers cromàtic. Un intent de renéixer eternament als ulls dels altres.

En aquestes obres, que acaronen aquest espai de Son Amer, hi trobem, també, el Julien que dansava a la mar que s’encenia i la llum dels seus ulls i dels seus pinzells l’entravessaven per xapar-se en colors impossibles. La mar, braços d’aigua salats, els jocs de l’aigua, el pop entre els dits, les pegellides compartides entre els llavis, coves i enigmes per descobrir els tresors de la mar. Felicitat d’aigua i sal.

I al final, els arbres, com «oracions verticals», com cantava Darwish, s’allunyen d’Es Llombards i se senten en el camí del temps, acaricien el camí cap a casa, i ens salven, des de l’arrel que la terra abraça, de la finitud i Julien va dibuixant i engendrant el color del camí cap a casa, mentre s’allunya dolçament: torna a casa.

El final del viatge, somiant cada pedra polida per l’aigua i el temps, acaba al temple del poble que l’acull braços encesos, i s’omple cada racó de batecs i nius a les mans, per renéixer eternament enmig d’una boira que es desfà en un somni impossible.

El deliri oníric s’enquadra en blanc, dibuixant cada límit imperfecte, que a la vegada és la llibertat plena entre uns límits que ara Julien demarca, salva i crea, difumina i perfila alhora, i en la creació viu el seu somni, creant el límit del seu espai com un horitzó de silenci del seu interior, que es fa ona, color d’aigua. Tot queda dit en el límit d’un llenç.

Obres en les que s’obrin escletxes de llum i silenci, una obra final polifònica, polièdrica, de taca subtil, que es fa ona de vers blanc, de roca i arbre, màgia que commou cada mirada ...transcendint el color, la textura, anant més enllà de tot plegat, essent més que una expressió pictòrica, per ser una forma de viure, de pensar, i una forma bella de desafiar la finitud, de renéixer eternament.