Guillem Vicens Llaneras Pintura i Calç

El passat 25 d’abril tingué lloc a la sala d’exposicions de l’Ajuntament de Santanyí, la inauguració de l’obra pictòrica de Guillem Vicens Llaneras. Pintor experimental nascut a Santanyí, que amb una trajectòria llarga i plena de canvis, i amb més d’una vintena d’exposicions individuals ens mostra un projecte que porta enfornat quasi tres anys, i que ha tovat pacientment per a la fi veure la llum.

Guillem Vicens dedica aquesta exposició a la seva padrina, que com bé va explicar l’artista a la presentació, era una dona que es dedicava a emblanquinar les parets de les cases. El record de la seva padrina partint a fer feina amb una escala de tres metres carregada a l’esquena, o quan tornava després d’una jornada de feina ( que molts de noltros tildariem d’inhumana) amb els braços plens de taquetes blanques i polsina de la calç, ha estat la inspiració de l’artista, que reconegué la poètica de dita feina d’emblanquinar comparant-la amb la preparació d’una tela de pintor per després ser manipulada pel mateix.

Per ell sa padrina era una dona que portava llum a les cases de la vila i així ho ha reflectit als quadres que trobam a la sala nova de l’Ajuntament de Santanyí. A primer cop d’ull notam com les teles són una prolongació de les parets, que respiren plegades, emblanquinat amb emblanquinat, una simbiosis de blancs i ombres, puresa etèrea amb textures i relleus que ens porten a caminar visualment a través del blanc, unes obres que s’estenen cap a l’infinit, sense límit, no volen ser emmarcades, són lliures, sentimentals i properes.En elles trobam la reflexió d’un artista, d’una persona, però sobretot d’un net que no deixa morir un llegat.

Guillem ha aprofitat l’ocasió també per intercalar més que sentiments i poesia, amb un gran mapa del món de cal blanca, que ocupa el lloc privilegiat de la sala. L’artista denuncia, carrega contra les injusticies dels hemisferis, posa damunt la taula la polèmica de la globalització i l’explotació d’un tercer món que cada cop guanya més terreny sense que la gran majoria de noltros ens adonem.

Acompanyant les teles també trobam escultura, un niu de pedrenc de santanyí sobre un pedernal amb un mirall d’intre, ens recorda que un cop tots varem sortir del niu, i pareix que amb aquesta obra simbòlica l’artista ha pres per fi el vol, deixant enrera lligams i esteriotips, però sempre tenint present d’on ve i cap on vol anar.

A la inauguració hi assistiren un centenar de persones, parant l’orella un podia sentir les bones crítiques de l’obra de Guillem, i com tothom agafar al vol el que l’artista ens volia expresar, empresa que més d’un cop es torna estòica.

En fi, una vetllada agradable envoltada d’història i de futur, d’una obra digna, lluminosa i plena de reflexions traduides en detalls dins la calç blanca.

Vull acabar aquest article sobre l’obra de Guillem Vicens amb un poema escrit pel mateix autor, que pens recull un esquitx molt encertat de tot el que ens diu amb el pinzell o la “cullera”:

Pinta la calç els dits de la mà

El pinzell ben banyat

La pols de la pell

Les marques del temps

Tot queda de color blanc

Llorenç X. Vidal Lledó (Garrit)